Fragments del llibre La Cara Nord del Cor, de Dolores Redondo.
Insolent
L’Amaia va percebre que la Tucker inclinava una mica el cap. L’Emerson no disposava de tants acords com es pensava.
– Biaix de consens – va xiuxiuejar l’Amaia, molesta.
– Què insinua? – va preguntar l’Emerson, sense dissimular que s’havia ofès.
L’Amaia va agafar aire i va esperar un parell de segons abans de respondre. Allò començava a ser ridícul. Era normal que no li posessin les coses fàcils, però no pensava que pretendrien que es mostrés d’acord amb ells només perquè eren brillants agents de l’FBI. Va triar bé les paraules abans de parlar.
– Que quan es fa el perfil d’un assassí cal estar atent al biaix de confirmació, perquè és fàcil buscar teories i proves que avalin el que creiem i evitar les que ho contradiuen.
– No busca venjança, busca expiació. Tant li fa el repartiment actoral, el que li importa és el repartiment coral. És la família en si mateixa, el concepte, per se. És un assassí apostòlic que no va matar el gos perquè no encaixava en la seva obra.
Va mirar d’asserenar-se per ser capa’de respondre.
– Variables latents o ocultes, senyor. Les variables que no s’observen directament sinó que són inferides a partir d’altres variables que sí que es veuen. Les variables latents indiquen que ja ho ha fet abans, el seu sistema és depurat, estic segura que hi ha almenys un altre cas.
Àpex
– Ets com un estruç amagant el cap i fent veure que no passa res. Perquè ho sàpigues, Déu no esborra les coses que han passat, per molt que resis. I no, no és millor així. Sembla que no entenguis la gravetat del què t’estic explicant. Aquella nit l’Amaia va patir un traumatisme greu al cap.
Sudari
La Nana deia que hi ha persones que s’hi veuen massa i que a vegades el destí el compensava prenent-los un ull. La Nana creia que en el cas d’en Meire, hi va començar a veure més en el moment en què va perdre el seu. L’Antoine sempre duia unes ulleres de carei amb un vidre d’augment per a l’ull bo i l’altre sense augment per a l’ull cec.
Abans de morir
La seva salvació hauria sigut adormir-se immediatament. Volia dormir. Dormint estava segura, si dormia quan ella arribés, no se n’assabentaria, i si no ho sabia, no patiria. Una vegada es va adormir, sense pensar-ho sense intentar-ho, simplement va passar, segurament perquè la nit anterior amb prou feines havia aclucat l’ull. Però es va adormir, i quan es va despertar l’endemà al matí, no es podia creure la sort d’haver dormit, de no haver tingut por.
Predicador
– Hi ha una raó que impulsa els éssers humans a desvincular-se completament del lloc on van néixer i van passar la infantesa, i sempre és un deute pendent. Vigili amb els deutes pendents, Salazar, el temps sempre acaba cobrant-los.
Premonició
La Rosario, víctima de la seva malaltia, de la incomprensió dels seus impulsos terribles dels quals no era gens responsable. Màrtir, patidora per tot i més que ningú. Ella havia sofert el greuge, ella havia estat separada de la seva filla. I s’hi estava esforçant tant! Comprensiva i resignada. Entenia que els altres l’odiessin, però si ella ho estava fent tot per arreglar-ho, els altres no podien fer-hi alguna cosa també?
Dual i manipuladora. Reconeixia que no era mereixedora del perdó i alhora reclavama una mica de pietat.
Mètode Charbou
Nova Orleans no havia patit mai una categoria cinc. El més potent dels que se’n tenien dades registrades havia sigut l’huracà Betsy.
Se sol dir que les ciutats no tenen memòria i que els seus habitants obliden ràpid per viure ràpid. Tanmateix, l’esment del Betsy va despertar una por antiga, adormida.
Una agulla
– La núvia mullada? Expliqui-m’ho.
– Per sort, les coses han canviat molt en els últims anys. Casar-se ha deixat de ser un objectiu primordial a la vida, però durant molt de temps ho va ser per a molts homes i per a la majoria de dones. Ara es considera més com una opció bonica, com una cosa que podria arribar a passar; però he conegut casos de dones, i també algun home, que havien idealitzat aquell moment fins a l’estupidesa. No somien enamorar-se, o simplement coneixer algú amb qui compartir la vida, sinó casar-se. Han imaginat, planejat i idealitzat el seu casament fins al més petit detall. – Va riure.
Ella va assentir, somrient.
– Ja sé què vol dir.
En Gray va continuar, animat.
– Però la realitat s’imposa, i la realitat és que a Wisconsin també plou. Aquestes núvies es lleven del llit preparades per al dia més important de la seva vida, i quan veuen l’aiguat que cau, ho volen suspendre tot. La pluja no entra en els seus plans. En la seva idealització de la cerimònia no hi entra un vestit moll, o els peus enfangats dels convidats, i ho expressen amb rotunditat.
Amagat a plena vista
Sabia el que els altres opinaven d’ella i tant li era. Feia temps que havia après, a còpia de garrotades, que l’únic error imperdonable que havia arribat a cometre havia sigut no seguir el seu propi criteri. Era intel·ligent i això servia per a dues coses: la primera, saber que un grup com l’FBI no mostrava gaire entusiasme per ajudar a prosperar una dona, i encara menys si era afroamericana; la segona, que si hi havia un fet que podia fer-los canviar d’opinió es deia “resultats”.
Aquesta nit, no
No li havia passat pel cap intentar dormir, la cosa no havia funcionat mai així per a ella. Dormir no era una decisió consient, ni un acte al qual s’abandonés voluntàriament. Per a ella, la son arribava com un robatori, un segrest de la consciència al qual no s’entregava mai sense lluitar, sempre havia sigut així, perquè el seu son era el d’un condemnat esperant cada nit que el botxí s’inclinés sobre el seu llit per anunciar-li que l’hora de la seva mort havia arribat.
Gat blanc
– Ella va decidir quedar-se, i ningú no és qui per jutjar-la. Tots prenem decisions que després costen de mantenir en el temps, fa un moment era vostè el que semblava abatut. Segons la meva opinió, la Salazar ho porta molt bé, però això no treu que en un moment determinat hi hagi una inscripció en una samarreta, o un gat ofegat, que et facin venir ganes d’engegar-ho tot a la merda.
Sense pell
Total, que es reconeix que ell també ho va passar malament i que aleshores li feia vergonya dir quins problemes tenia realment. Anava a Alcohòlics Anònims d’amagat, i sempre s’havia d’inventar excuses i mentides. M’ha reconegut que durant aquella època era un mentider professional, però també entén que és una fase i que quan estàs preparat ho superes. “Les coses que t’avergonyeixen es converteixen en el teu orgull”, m’ha dit.
Infecció
– Què vol dir?
– Que els desitjos, les pors i les ambicions de les persones d’arreu del món són les mateixes. La història de la humanitat és la història de les seves pors. Existeixen uns mites idèntics per definir-les, per anomenar-les o per mirar de controlar-les. Crec en les premonicions. Crec en la manera natural en què la nostra ment primitiva estableix connexions instintives, potser no tan lògiques, però molt pràtiques per a la supervivència.
Fatalitat
Però l’Amaia buscava un arbre allunyat, i recolzant-hi l’esquena, treia de la motxilla l’entrepà que li havia preparat la tia Engrasi, i se’l menjava amb la mirada posada a la copa dels arbres. Ell la deixava estar, perquè sabia que hi ha moltes maneres de relacionar-se amb el bosc, i per a alguns, els més privilegiats, era així, en silenci, gairebé com si combreguessin, com si poguessin sentir una veu que més enllà de l’espessor els xiuxiuegés paraules que només ells podrien entendre.
Charizard
Ja coneixia aquella sensació, i com en cada ocasió anterior, la va agafar desprevinguda, en un moment inesperat, quan encara estava disposada a molt més per trobar-lo…Pam. Un gir afortunat, un cúmul de casualitats. “Tindràs totes les respostes si saps fer totes les preguntes”, solia dir-li la tia. I tot d’una allà ho tenia. Amagat a plena vista.
El violí de la Mic
– Amb tots els respectes, agent Dupree, la Salazar és una agent temporal, i en Charbou ni tan sols és agent. No s’ofengui – va afegurm adreçant-se a en Bill.
– La veritat no ofèn.
Morir, com néixer, no és fàcil, pots fer-ho sol, però és millor si tens ajuda, si hi ha algú que t’espera als dos costats del camí. – Els va dedicar una mirada que no deixava espai a cap discussió.
Gris-gris. Amulet
– Com ho saps que no se n’ha anat?
Ella va seure al llit i ho va pensar.
– Perquè per a ell els temps són tan importants com les accions. Ha esperat vuit mesos, des que va saber la notícia que la seva dona tindria un altre fill. Durant un temps va tenir l’esperança que el seu destí no s’arribés a complir, amb un avortament, amb un revés de la fortuna que per a ell arribaria com un cop de sort, o una dispensa per part de Déu. Ha assajat el seu crim amb famílies que creia que eren tan mereixedores com la seva de ser salvades. Però no es precipitarà, perquè d’alguna manera per a ell és important que es compleixin tots els preceptes, tots els senyals; si no fos així, per a ell seria com un assassinat.
Descuit
Tothom que havia conegut en Juan coincidiria a dir que era un bon home, una bona persona. Esclar que tota aquesta gent desconeixia el que ella sabia. A vegades no n’hi havia prou amb ser bo, calia ser just, i al seu germà Juan li havia faltat el valor per administrar justícia.
Es pot allunyar, intentar no pensar, fer veure que no va passar, o continuar la seva vida, però aquesta nena és una supervivent, i la força que l’ha mantinguda viva no admet res més que la veritat.
Que morir era un procés lent, en què primer es perdia el timó de la nau fent evident la mort, però transcorrien unes hores nefastes, difícils i tenebroses fins que l’ànima era capaç de deslliurar-se del seu embolcall, com una fràgil i esvalotada papallona, deixant enrere el seu capoll. No en va, en totes les religions hi havia una oració, o un ritual, per demanar protecció durant el procés. “Ara i en l’hora de la nostra mort”. No es naixia en un instant, no es moria en un altre. L’arribada i la partida tenen un procediment que s’havia d’acatar. I ella, com milers de dones abans que ella, vetllaria els seus morts.
“S’ha de fer el que s’ha de fer”, es va dir, armant-se de valor abans de sortir de casa.