Fragments del llibre Xoc de Reis, de la saga Cançó de Gel i Foc (II), escrit per George R. R. Martin.
Rocadrac
En Pylos era un noi educat. No tenia més de vint-i-cinc anys, però era solemne com si en tingués seixanta- Només que hagués tingut més sentit de l’humor, més vida…, això era el que els feia falta. Els indrets lúgubres necessiten llum, no solemnitat; i Rocadrac era un dels llocs més lúgubres que es pogués imaginar; una ciutadella aïllada en una extensió d’aigua envoltada de tempestes i sal, amb l’ombra fumejant de la muntanya al darrere.
Arya
La por fa talls més fondos que les espases, va pensar l’Arya, i es va obligar a atansar-se al carro. Cada pas li costava una mica més. Ferotge com un golut, tranquil·la com les aigües en calma. Les paraules li cantaven al cap. En Syrio no tindria por.
Tyrion
– Em penseu donar la resposta al maleït enigma o només fer-me venir més mal de cap? – va preguntar en Tyrion amb el cap decantat.
– Som-hi – va dir en Varys somrient -. El poder rau on els homes creuen que rau. Ni més ni menys,
– Per tant, el poder és una farsa?
– Una ombra a la paret – va murmura en Varys -, i, tanmateix, les ombres poden matar. I, de vegades, un home molt petit pot projectar una ombra molt gran.
– Lord Varys, no sé per què però em comenceu a caure bé – va dir en Tyrion, somrient -. Encara us podria fer matar, però crec que m’entristiria molt.
(…)
Homes sense afaitar, burts, miraven els genets amb una rancúnia sorda des de darrere la línia de les llances. No m’agrada gens ni mica això, va pensar en Tyrion. En Bronn havia escampat una colla de mercenaris entre la gernació, amb ordre d’aturar qualsevol aldarull abans no comencés. Potser la Cersei també hi havia escampat els seus Kettleblack. No sabia per què, però en Tyrion no creia que servissin de gran cosa. Si el foc és massa fort, no pots evitar que se’t cremi el flam afegint-hi un grapat de panses.
Theon
En Theon sentia cert afecte per en Robb, com si fos un germà petit…, però valia més que això no ho esmentés. Semblava que a Pyke es continuaven lliurant les velles guerres. Això no l’hauria de sorprendre. Les illes de Ferro vivien en el passat; el present era massa dur i massa amarg per ser tolerable.
(…)
– Rialler. – Li va donar la mà i la va fer pujar davant seu, on la podia encerclar amb els braços mentre anaven a cavall. – Una vegada un home em va dir que jo somreia per coses que no fan riure.
– Ho fas?
– Només a parer d’aquells que no somriuen per res – va dir pensant en el seu pare i el seu oncle Aeron.
Catelyn
– La guerra els farà créixer – va dir la Catelyn -, com a nosaltres. – Ella també era joveneta quan en Robert, en Ned i en Jon Arryn van aixecar els seus estendards contra l’Aerys Targaryen, però ja era una dona quan els combats van acabar. – Em fan lllàstima.
– Per què? – li va preguntar Lord Rowan -. Mireu-los. Són joves i forts, plens de vida i d’alegria. I d’un desig ardent, tan ardent que no saben què fer-ne. Aquesta nit engendreran més d’un bastard, t’ho asseguro. Per què us fan llàstima?
– Perquè això no durarà – va respondre la Catelyn amb tristor -. Perquè són cavallers d’estiu, i ara ve l’hivern.
(…)
– I nosaltres lluitem o fugim?
– Nosaltres resem, Lucas – li va contestar -. Nosaltres resem.
Jon
– Per aquí no hem tingut problemes d’aquesta mena… i us agrairé que no expliqueu aquestes històries esfereïdores sota el meu sostre. Sóc un home deevot, i els déus em guarden. Si se’ns aansa cap monstre, sé com fer-lo tornar a la tomba. Sobretot si tingués una destral nova i ben esmolada. – Va fer passar la dona donant-li un copet a la cama i va cridar: – Més cevesa, i de pressa.
– Els morts no donen maldecaps – va dir en Jarman Buckwell -, però i els vius, senyor? I el vostre rei?
(…)
– El pare… – en Jon va dubtar.
– Continua, Jon, digues el que vols dir.
– Una vegada el pare em va dir que hi ha homes que no val la pena tenir-los a favor teu – va acabar en Jon -. Un banderer que és brutal o injust deshonra el seu senyor i es deshonra a si mateix.
(…)
– No deixareu de buscar-lo, oi?
– El mestre Aemon opina que ets llest.
En Mormont va fer pujar el corb a l’espatlla. L’ocell va inclinar el cap a un costat, amb els ulls lluents. La resposta era allà.
– És… em sembla que és més fàcil que un home en trobi dos-cents que no que dos-cents en trobin un.
Bran
– Obre l’ull.
– Els tinc oberts. No ho veus?
– En tens dos d’oberts. – En Jojen els va assenyalar. – Un, dos.
– Només en tinc dos.
– En tens tres. El corb et va donar el tercer, però no l’obres. – Parlava a poc a poc i fluix. – Amb dos ulls em veus la cara. Amb tres em podries veure el cor. Amb dos pots veure aquell roure d’allà. Amb tres veuries el gla del qual va néixer i la soca que serà algun dia. Amb dos no veus més enllà de les muralles. Amb tres abastaries fins al mar de l’Estiu en direcció al sud i fins més enllà del Mur cap al nord.
Daenerys
El canell de la Dany, que la Quaithe havia tocat, encara li fomiguejava.
– I on voleu que vagi? – li va preguntar.
– Per anar al nord us heu de dirigir cap al sud. Per arribar a l’oest, heu d’anar cap a l’est. Per anar endavant, heu de recular, i per tocar la llum heu de passar per sota de l’ombra.
Asshai, va pensar la Dany. Vol que vagi a Asshai.