Fragments del llibre Veus de Mort als Encants Vells, escrit per Sylvia Lagarda-Mata.
Part I
Un
En realitat, aquell últim tamborineig que capten les orelles del vell llibreter és el so dels passos del seu assassí allunyant-se. Després, el silenci. El no-res. Els morts no saben que estan morts.
Hi ha una cosa encara més fascinant que un assassinat – va dir Auguste Dupin a Edgar -: que es mati per un antic llibre escrit en català.
Tres
Què volia l’assassí? Quina era la seva motivació? El lucre, una de les causes més habituals, quedava descartat. Massa feina per a tan poc benefici. L’assassí només s’havia emportat un llibre. I quan es mata per un llibre, la motivació ha de respondre al desig de conèixer-ne el contingut.
Tretze
La soledat el perseguia cada nit. Tot just minvava la llum, la sentia reptar sobre l’ànima com un escurçó verinós. Potser una dosi de lectura, la seva medicina habitual….
Vint-i-Dos
Cada paraula era un cop de puny al cor. I, tanmateix, en els plecs de la sevaànima sabia que tot allò no li hauria de causar cap sorpresa. Edgar era un personatge tan poc enamoradís com ell mateix. Per a ell l’amor, amb els seus racons i sinuositats, era destructiu per naturalesa. Calia protergir-se contra l’amor.
Trenta-Quatre
Per segona vegada en poca estona, a Dupin va rebotar-li el cor dins del pit: l’últim llibre adquirit per Adelí Bonanova abans de ser assassinat, i que va desaparèixer del seu establiment, pertanyia també a aquella famosa col·lecció donada per l’aristòcrata català al monestir de Poblet un parell de segles enrere. Va fullejar l’exemplar, fent veure que s’hi concentrava, mentre intentava rebaixar el to de les emocions i elevar el de les idees, sota la mirada freda i el silenci gelat del llibreter.
Trenta-Set
Als pares se’ls va ensorrar el món, en veure desacreditat l’honor. Ester deshonrada per un desgraciat i desgraciada per sempre. No van vacil·lar ni un instant en la salvació del seu nom.
– Alguns destins truncats no accepten matisos: el cel o l’infern. El deshonor o l’hàbit.
Quaranta
Semblava tan poca cosa. I, tanmateix, allò que aquell home havia fet per la història, per la cultura del seu país, era grandiós. Havia salvat in extremis les restes mortals dels reis catalans. Anònimament. Sense que la gent sabés res de tot el que havia hagut de fer per aconseguir.ho. Es va demanar si algun dia obtindria el reconeixament que es mereixia. Si se li agrairia la gesta. Si els llibres d’història ho explicarien. Si les generacions futures ho sabrien… El va embargar la tendresa. Com havia escrit el seu amic Balzac a “Eugénie Grandet”, Déu reconeix els seus àngels per la inflexió de les seves veus.
Part II
Un
Un incendi és sewmpre, i a pesar seu, un espectacle fabulós. Els espectadors, també malgrat ells mateixos, desitgen que duri, que sigui estremidor; d’aquells que mig segle després encara es recorden. El magatzem de llibres de don Agustí Patxot no va defraudar.
Dinou
Va prometre escriure-li de tant en tant. Potser tornaria en una altra ocasió, amb més calma, per visitar els seus nous vells amics. Tot i que ja sabia que no tornaria mai. Que no els veuria mai més.
(…) Hauria d’escriure a l’Edgar. Una llarga carta per explicar-li aquella nova aventura. I en aquell moment va comprendre que l’absència seria l’única cosa que els vincularia per sempre. Eddie ja no li pertanyia. Es podien escriure. Explicar les seves vides. Però aquestes vides marxaven de manera inexorable per diferents viaranys. Va intentar imaginar-se com seria el seu món si no s’hagués creuat mai amb ell en aquella llibreria de la Rue Montmartre… El va sacsejar un batec. No se sentia preparat. Què en faria, de tota aquella soledat?