Fragments del llibre “El Problema dels Tres Cossos”, escrit per Cixin Liu.
Uns Anys Bojos
“Quant guanya al dia?”. El teu pare ho va demanar al treballador i llavors va contestat: “Cinc cèntims”. Va ser l’únic intercanvi de paraules que va tenir amb el mestre de la ciència que canviaria el món: no va ser sobre física, ni sobre la teoria de la relativitat, sinó sobre la crua realitat. Segons explicava ton pare, en escoltar la resposta, Einstein es va quedar una bona estona allà dret, en silenci, mirant aquell jove obrer que treballava aliè a tot plegat. Fins i tot la pipa que tenia a la mà se li va apagar sense fer-hi ni una xuclada. Després de recordar tot això, ton pare es va lamentar amb mi: “A la Xina, qualsevol pensament que voli enlaire i s’allunyi caurà a terra amb una bona patacada, el camp gravitatori de la realitat és massa fort”.
En aquell moment s’havia desfermat el furor i la seva irrupció no faria sinó incitar encara més brètols. Va plorar i cridar fins a esgargamellar-se però els seus crits van quedar ofegats enmig de les consignes enardides i els crits d’ànims del públic. Quan tot va quedar en silenci, va ser incapaç d’emetre cap so, només podia mirar fixament el cos ja sense vida del seu pare allà dalt. Tot el que no va plorar ni cridar se li va dissoldre a la sang i l’acompanyaria la resta de la seva vida.
Primavera Silenciosa
En Ma Gang també negava amb el cap. L’havia decebut molt que el periodista no li hagués preguntat pels seus interessos. Els intel·lectuals tenen molts defectes, va dir-se a si mateix. I, mentre ho feia, va donar un cop d’ull a la Ye Wnejie, no gaire lluny. Aquella afirmació també l’incloïa a ella.
Costa Roja (I)
En Yang Weining va contestar: “M’agradaria fer una contribució important als nostres temps, alguna cosa pràctica”. El pare va replicar: “La teoria és la base per a l’aplicació. Descobrir les lleis naturals no et sembla la contribució més gran que es pugui fer als nostres temps?”. En Yang Weining va vacil·lar un instant, fins que al final va deicar anar el que pensava realment: “Fent recerca teòrica és fàcil cometre errors ideològics”. Sentir això va deixar el seu pare sense paraules.
Matar la Ciència
En Wang Miao va agafar la bola blanca de sobre la taula de billar, la va tocar una estona i, suaument, la va tornar a deixar.
– Això, per a una investigadora teòrica capdavantera, devia ser catastròfic.
– Per fer alguna contribució en l’àmbit de la física teòrica, cal una mena de fe religiosa, i això fàcilment porta la gent a l’abisme.
L’Arquer i el Granger
La ignorància, en l’evolució humana, és un defecte o una virtud? Molts éssers vius neixen i ja posseeixen coneixements que mostren de manera instintiva, com les aranyes que ja saben teixir-se les teranyines o les abelles que saben construir-se el rusc. Això fa que els millors materialistes i estructuralistes s’hagin de prostrar amb admiració. La natura també podria haver dotat l’ésser humà de coneixements evolutios o, fins i tot, haver-li donat una consciència innata de l’origen de l’univers, i si no ho ha fet, potser és que en té motius. Realment podrà sobreviure la humanitat quan tots els últims misteris quedin al descobert? Contestar que sí només seria superficial, perquè és impossible imaginar quins són aquests misteris al capdavall.
Els Tres Cossos. El Rei Wen de Zhou i la Llarga Nit
Si una cosa estava segur de la Shen Yufei és que no era una gamer autèntica, més aviat la impressió que li havia donat aquesta dona simple i telegràfica era freda, però una fredor diferent de la de les altres dones: no era una màscara, era un fredor que li traspuava de dins cap a fora. En Wang Miao sempre l’havia comparat, en una analogia estranya, amb el ja desaparegut sistema MS-DOS: pantalles negres i buides i un indicador que no podia ser més simple que una C: º> que pampalluguejava. Tu hi introduïes alguna cosa i ell et donava aquella cosa, mai un caràcter de més, mai cap canvi. Ara sabia que darrere de la C:\> del ‘indicador en realitat hi havia un abisme.
Ye Wenjie
Va recordar la primera classe de teoria de la informaació a tercer de carrera, quan el professor va mostrar-los dos quadres: un era Al llarg del riu durant la Festa de la Claredat Pura, que representava una escena d’enorme complexitat i detall; l’altre era una fotografia d’un cel blau i ben serè, només hi havia un fil de núvol blanc, gairebé imperceptible. El professor els va preguntar quin dels dos quadres contenia una major quantitat d’informació. La resposta era que el segon en contenia més, superant el primer en un order de magnitud entre un i dos.
En sentir els motius de la visita d’en Wang Miao, va mostrar una gratitud ben sincera. Era com una d’aquelles intel·lectuals grans que sovint veia en Wang Miao; les dificultats viscudes al llarg dels anys els havien llimat l’aspror i refredat el fervor que en caracteritzava el temperament, i ara només els quedava un tarannà mal·leable com l’aigua.
Costa Roja (II)
Estava convençuda que el fet d’explicar-li la veritable funció de Costa Roja devia haver estat una decisió personal, però quines conseqüències podria tenir per a ell? Mentre encara mirava el comissari Lei d’esquena, un home alt i robust, va sentir que una gratitud sobtada li omplia el cor: per a ella, la confiança sense fissures era un luxe que no podia permetre’s esperar.
Costa Roja (IV)
En definitiva: que un cop es produís el contacte, les diferències internes entre les civilitzacions terrícoles de sobte es magnificarien, amb unes conseqüències que podrien ser catastròfiques. La conclusió més astoradora era que aquest efecte no tindria cap relació amb el grau de contacte o la manera de fer-lo (és a dir, unidireccional o bidireccional), ni tan sols amb el grau d’evolució o la forma de les civilitzacions extraterrestres contactades. Aquesta era la teoria del Senyal de Contacte. (…) si es produís un contacte que tan sols servís per confirmar l’existència de civilitzacions extraterrestres, però que no tingués cap més continugt substancial, l’efecte que podria tenir seria engrandit per les lents de la psicologia i la cultura humanes, i acabaria tenint una influència substancial i enorme en les civilitzacions.
Els Problema dels Tres Cossos
El professor va tancar el llibre i li va dir: “Tu ets així. La teva derivació és molt ràpida i és una cosa que fa el teu subconscient, de manera instintiva, per això no saps explicar-ho”. I llavors li va preguntar: “En veure una tirallonga de números, què sents? Pregunto pels sentiments”. Jo vaig dir que qualsevol combinació de números per a mi té una forma tridimensional, i que naturalment no era capa’d’explicar quina era la forma dels números, però que se’m mostraven amb una forma. “I quan veus figures geomètriques?”. Vaig dir que, al contrari dels números, al fons del meu cervell no hi ha figures, que tot es converteix en números; és com quan t’apropes a mirar una fotografia impresa en un diari i veus que tot són puntets.
I llavors va afegir que “un ermità qualsevol s’evadeix de tot a la natura, però el veritable reclòs és capaç de fer-ho a la ciutat”; si volia trobar la pau i alliberar-me de preocupacions, m’havia de buidar per dintre. Li vaig dir que ja n’estava prou, de buit. Li vaig explicar que, per a mi, el renom i la fortuna no eren ni tan sols un núvol que passa, els monjos del moestir encara tocaven més de peus a terra que jo. L’abat va brandar el cap i em va dir: “El buit no és el no-res, el buit és un tipus d’existència. Has de fer servir el buit, aquesta classe d’existència pot omplir-te.
Aquest mètode, malgrat ser tan senzill, mostra una forma de raonament matemàtic en què la força bruta de l’arbitrarietat s’enfronta a la lògica de la precisió; és un tipus de pensament que permet calcular la qualitat a partir de la quantitat. Aquesta és justament la meva estratègia per resoldre el problema dels tres cossos.
Els Tres Cossos. Newton, Von Neumann, Qin Shi Huangdi i la Sizígia Trisolar
– Cada persona té un paper la mar de senzill, però, tot i així, junts fan que es produeixi una cosa tan gran i complexa! Els europeus m’han criticat per ser un dictador i un tirà, per haver-me carregat la creativitat de la societat, però en realitat, mireu: les persones sotmeses a unes retriccions i disciplina estrictes, si es combinen en un tot, també poden produir una saviesa grandiosa.
– Sa majestat, això és el funcionament mecànic d’una màquina, no és saviesa. De tota aquesta gent, ordinària i miserable, cadascun d’ells és un zero, cal que al capdavant hi afegim algú com vos per sumar u, llavors sí que la seva combinació cobra sentit – va dir Newton amb un somriure servil.
Costa Roja (V)
Amb l’arribada de la serenor, els records reprimits de la tensió i el terror van començar a renéixer i la Wenjie es va adonar que el dolor de debò tot just començava. Els records eren malsons com focs que es revifaven un cop i un altre de les cendres, i que cada cop s’encenien amb més virulència i la cremaven per dintre. Per a qualsevol altre dona, potser el temps hauria curat les ferides; al capdavall, hi havia moltes dones que s’havien trobat en la seva situació durant la Revolució Cultural i, en comparació amb moltes d’elles, ella encara es podria considerar afortunada. Però la Ye Wenjie era científica i es negava a oblidar, ans tot el contrari: volia enfrontar-se amb una mirada racional a la bogeria i els prejudicis que tant de mal li havien fet.
En Yang Weining tenia moltes aptituds, era una persona elegant i instruïda, no era algú que la molestés, però ella tenia el cor fet cendres i li era molt difícil tornar-lo a encendre amb la flama de l’amor.
L’Evans
La Wenjie el va trobar al bosc: amb una destral a la mà, estava totalment absort en la poda dels arbres. Ja devia portar força estona fent-ho, perquè feia cara d’exhaust.
– M’és igual que ja no tingui cap sentit, no puc deixar de fer-ho. Quan m’aturi, m’enfosaré – va dir mentre partia, amb destresa, una branca torta.
Dos Protons
– L’esponja de dintre el filtre o el carbó actiu són cossos tridimensionals, però la seva capa d’absorció és bidimensional. Aquests cossos ens permeten observar que una estructura microscòpica d’altes dimensions pot contenir una gran quantitat d’estructures de dimensions inferiors al seu interior. Tanmateix, a nivell macroscòpic, l’espai multidimensional superior s’atura aquí, és a dir: ja no pot contenir espais multidimensionals inferiors. Déu és garrepa i, en el big-bang que va crear el món, només va donar tres dimensions a l’univers macroscòpic. Però això no equival a dir que no existeixin dimensions superiors: a l’àmbit microscòpics s’hi confinen fins a vuit dimensions i, si hi afegim les tres dimensions que trobem a nivell macro, podem dir que una partícula fonamental existeix en un espai d’onze dimensions. (…)
A l’univers, l’indici més significatiu del nivell tecnològic d’una civilitació és la capacitat que pugui tenir de controlar i aprofitar la dimensionalitat macroscòpica.
L’Escoltador
– Ara torna a fixar-te en la civilització terrícola que vols salvar, aquella societat que ha estat malcriada des de petita, en un hivernacle de bellesa on sembla que hi hagi una primavera eterna: si la poséssim a Trisolaris, per descomptat que no sobreviuria ni un milió d’hores trisolarianes.
– Encara que és una flor delicada, també n’és una d’una preciositat extraordinària, i es troba enmig d’un paradís de lleure, gaudint de la llibertat i la bellesa.
Insectes
La informació de l’estructura tridimensional desapareixeria quan el despleguessis, com un got que s’esmicola i ja no pot tornar la forma original. El desplegament a baixes dimensions dels àtomes en condicions naturals és un procés irreversible. L’excel·lència dels científics trisolarians rau en el fet que han aconseguit desplegar les partícules en baixes dimensions i, alhora, conservar-ne la informació de l’estructura en altes dimensions, de manera que el procés és reversible.
Ruïnes
A l’oest de l’horitzó, el sol que s’enfonsava en el mar de núvols era com si es desfés. La sang del sol s’escampava pels núvols i pel cel i projectava una capa preciosa de vermell escarlata.
– És l’ocàs de la humanitat – va dir la Ye Wenjie, amb un fil de veu.