Fragments inspiradors del llibre Males Companyies, de Marina Garcés.
Les veus indirectes
Les males companyies no s’escullen: són fruit de les trobades que no hem pogut evitar. (…) Cal trencar el vincle per fer possibles altres companyies i emprendre nous aprenentatges. (…) La llibertat no és un atribut o una propietat: és una forma d’impertinència per a la qual només ens poden convocar les males companyies. (…) La imaginació té la virtud de moure’s lliurement en el temps: és memòria i és projecte alhora. Fa present l’absent per obrir nous recorreguts que no van ser i despertart les ressonàncies que ens fa falta sentir. Si la llibertat és impertinent, la imaginació és desobedient: no hi entén de punts finals ni acata el poder de l’última paraula.
Es pot negar el mal però no el dolor
Deixar de veure-hi és poder seguir mirant fins a no sentir res, fins a adormir en els nostres estómacs tota repugnància. (…) Cotó orgànoc i mitjons gruixuts són tot el que necessitem per sentir-nos innocents i salvats. (…) El mal és el drama de la llibertat. (….) No volen res, procedeixen. No desitgen, s’adapten. No ens volen mal, només fan banalment el mal. (…) No era estupidesa, sinó falta de reflexió.
Per què la llei moral ha de ser diferent de les lleis de la física? I per què una idea s’ha de comportar d’una altra manera que un element material? (…) Comprendre no és resoldre, és morir amb la inquietud que alguna cosa hauria pogut ser diferent.
La llibertat impertinent
La llibertat és, en ella mateixa, una idea impertinent. (…) Fer promeses és inflar el present de futur. (…) La llibertat ens condemna a la virtud. (…) La normativització de la història i de la vida social (econòmica, política, etc.) ens ha fet entendre que només pot ser necessari allò que pot ser calculat segons una llei previsible. Però tant Diderot com els atomistes antics i els físics contemporanis el que ens diuen és que el més imprevisible és també el més necessari.
La boja de la casa
Però, què seria plorar de veritat? Tallar cebes ens mostra que la veritat està molt lluny de ser evident i que el cos té moltes maneres de mostrar la seva veritat. Potser per aixòp cal posar-hi límits i candaus, codis d’interpretació i de comportament. El cos no és veritat o mentida. Té moltes veritats i cal saber-les contextualitzar, emmarcar, acompanyar… o arriscar-nos que ens descontextualitzin i ens extravïin.
Teresa d’Àvila no només tenia visions. llegia massa. (…) “Als llibres he trobat el consol que no em dóna la gent”. Es tracta de consols d’imaginació, que no sóne ls de l’adulació, sinó tot el contrari. Mentre que l’adulació confirma el que creiem que som, imaginar és fer present l’absent: el que ha passat, el que recordem, les ficcions explicades… La imaginació enllaça i abraça el que és i el que no és. Compartir imaginacions consola perquè amplien el món sense encobrir-ne la misèria i els enganys.
Un minut del teixit del temps
“L’art és un luxe mentider”, també perquè participar del sistema públic i cultural és alimentar la mentida que sosté el poder i les seves representacions. (…) La celebritat, “és ser admirat o detestat sense haver estat llegit”. (…) No és possible dir la realitat sense rebutjar-la: només així és possible dir alguna cosa sense mentir. Tota paraula, doncs, és l’expressió d’un combat.
Dormir per resistir
El son era l’últim bastió que li quedava al capitalisme per colonitzar les nostres vides i incorporar cada un dels seus moments al temps continu de la producció, del consum i de la comunicació. Dormir és un obstacle perquè descansar és desconnectar per somiar, retirar-se per interrompre i ajornar l’exposició contínua a una mobilització sense repòs, a una visibilitat sense ombra i al flux continu de la interactivitat. (…) Tornar a aprendre a dormir seria, doncs, un acte de resistència a la captura de l’atenció i a l’explotació integral de la vida. Dormir per interrompre, dormir per poder somiar, dormir per deixar de ser i per perdre els controns del jo, dormir, en definitiva, per sabotejar la màquina de producir benefici no només a partir del treball, cada cop més escàs i innecessàri, sinó del conjunt de la nostra activitat.
Activar el pensament
Com més històries se saben, més històries queden per escoltar i explicar. Com més idees s’han pensat, més profund és el no saber que obren. Com més parcialitat, més llibertat. És la potència de l’inacabat. Aprendre a pensar és aprendre a relacionar-nos amb el que no sabem. (…) Pensar no és només aprendre a no saber. És assumir el risc de no ser.
Com ens va la vida
“La nostra violència és existir”. (…) Però cal tenir esperança per lluitar. De fet, lluitar és sembrar esperança. L’esperança no és allà dalt, ni lluny, ni només en allò que ha de venir. L’esperança. si és alguna cosa, és el que s’obre en cada lluita, en cada aprenentatge, en cada vincle, en cada amistat, en cada aliança. L’esperança és un gerundi. L’esperança, com diu l’Ángel, “está en los pies”. Esperar estant. Esperar caminant. Per això l’esperança és confiança.
Jo no tinc casa
Però jo no jugo a salvar-me. Altres ho han fet. Tu també els coneixes: la seva salvació té nom de tortura. Treballar o morir: ho diu el carrer, ho diu la groga, ho diu la policia. Però el que ningú no diu és que treballar és assajar la mort.
La mort no es pot preveure
La mort no es pot preveure i la vida és un tornar-hi. Ets allò (o aquell lloc) on és vegades tornes. Ho podríem dir d’una altra manera: ets la possibilitat de tornar a un lloc que puguis recordar. El jo, doncs, no seria el protagonista que entra en escena, sinó el movient mateix d’entrar i sortir, d’anar i de tornar. Per tant, cadascú de nosaltres és un joc de retorn i de record que, inseparables, pauten el ritme d’un moviment relativament reconeixible al qual anomenem “jo”.
Bateig escolar
La tornada a l’escola és la tornada a l’ordre. L’ordre social és una determinada conjugació de desitjos i de violències. Aquesta conjugació varia segons l’època històrica i el context social. Admet tots els modes del verb. Però sempre necessita reorganitzar-se a través de la seva escenificació performativa. Per això no només els telenotícies, sinó el cinema i la literatura han fet de la porta de l’escola un ritu de pas, un llindar en què es juga el destí de la comunitat. És el nus que sosté la distinció entre un dins i un fora i que distribueix la jerarquia dels espais socials i dels seus protagonistes.
El regne de les ombres
La singularitat de cada veu escapa a la classificació i a la disciplina. On són els crits? ens preguntàvem ella i jo quan les nostres paraules es van creuar fa gairebé vint anys. Ara hem après que, des de la perspectiva del poder i de les seves pretensions, es pot codificar de manera unitària un llenguatge, però mai no es podrà fer sonar com a única la multiplicitat de les veus. “Tots a l’una”, diu el mestre de cerimònies, el capatàs o el general. El crit de les masses o l’escridassada del públic, així com els xiscles d’un linxament o els cors de la fusió religiosa, són els simulacres de la veu única. Però sempre n’hi ha alguna que calla o que falla. És el que se’n diu desentonar.
Els ulls de comprendre
“Visc al teu costat dins del meu món”. Per a mi és la frase clau del seu amor i del seu vincle. L’amor romàntic ens ha ensenyat que el món dels enamorats és únic i exclusiu, un món partiuclar fet de paraules, records i desitjos que els acull i els fusiona en un sol ésser. El matrimoni seria la culminació i institucionalització d’aquesta realitat fusional. Quina ficció més terrible. La Ció troba una formulació molt més exacta de l’amor: poder viure al seu món, però al costatde l’altra. Més enlllà de la cambra pròpia, ella ja tenia clar que estimar és tenir cadascú un món propi i posar-los de costat. (…)
El que ella en diu, amb duresa “l’aversió incomparable per la gent en general, per la massa”, només es pot superar prestant atenció “als casos particulars”. És així com pot trobar el que ella en diu l’home i la comprensió del seu valor i de la seva misèria. (…)
“Per què no podem ésser sempre a l’Institut-Escola?”, es preguntava la meva àvia en unes notes d’adolescent quan comença a sentir que un tros de vida s’acaba. (…) La meva àvia va portar sempre una escola al cor, literalment, i penso que aquest va ser el seu antídot contra tot el que va venir després. Una estranya clandestinitat escolar és el que li va permetre no rendir-se al món, a la realitat que tant rebutjava quan, finalment, a través de l’amor i de la guerra, el va veure cara a cara.